Queden lluny els finals dels setanta, on tot estava per fer i tot era possible. Quan els i les dirigents associatius i combatents de l’antifranquisme entraren als Ajuntaments dels pobles i ciutats del país per construir-ho tot. Jo no existia. El Consell Nacional de Joventut de Catalunya no existia. El Consell de Joventut de Barcelona tampoc. No hi havia espais per a joves, espais de socialització, espais on abordar el drama sagnant de l’atur juvenil, espais de formació, espais per associacions juvenils: eren un d’aquests ítems “possibles i per fer”. I en gran part, en això s’han quedat.
Han passat vora quaranta anys i segueixen mancant espais per als i les joves. S’ha avançat, és cert i innegable, però no en proporció a l’augment de població jove. I molt menys si tenim en compte que l’edat “jove” tendeix a infinit, amb totes les seves realitats precàries associades. Ja hi ha qui diu que som joves fins als 40. D’aquí poc serem precaris i precàries fins l’edat de jubilació, i això que aquesta també tendeix a infinit.
És innegable que el context és negatiu, cert. Però d’una inversió en 3 anys de vora els 2000 milions d’euros que planteja el Pla d’Inversions Municipals, en tenim reservats per equipaments juvenils una ínfima part: dos equipaments i mig (acabar-ne un que està en obres per traslladar-lo), i, segons paraules textuals d’una destacada membre del govern municipal: “un (d’aquests) és un error”.
Però no és només això. Fa poques setmanes vam conèixer que hi ha hagut un pacte entre el govern de Convergència i Unió amb el Partit Popular per viatjar cap a Ítaca de la mà, tot desbloquejant gairebé 104 Milions d’€ del pressupost municipal per aquest any 2013. Endevineu quants € es destinen a inversions adreçades a la gent jove? 0€.
El govern de la ciutat reincideix en no prioritzar els equipaments per a joves i en pensar que els equipaments han de ser intergeneracionals. I tant que ho han de ser! Però oi que ningú dubta que els Casals de Gent Gran han d’existir tot i que la gent gran pugui anar a biblioteques, centres cívics i tota la resta d’equipaments de la ciutat? Hi ha col•lectius que tenen necessitats pròpies i que l’Administració ha de garantir espais per poder abordar-les. Sense haver de “competir” amb altres col•lectius que també tenen necessitats igual o més urgents. Aquest debat estava superat, o això semblava.
El Pla d’Equipaments Juvenils de BCN no era cap panacea, però era un primer pas molt important per crear espais que permetessin des de fer deures a triar carrera formativa, practicar algun tipus d’art, assajar, prendre alguna cosa, xerrar, lligar, quedar, iniciar projectes associatius,... I darrera aquest primer pas se n’han fet alguns endavant, a poc a poc, però decidits i consensuats. S’ha implementat una xarxa de Punts d’informació Juvenils als deu districtes de la ciutat excepte a Nou Barris (districte amb les pitjors dades d’atur juvenil) i s’ha obert La Fontana, l’equipament juvenil de referència a la ciutat tot i la desídia de l’actual govern del Districte de Gràcia.
Actualment, no només hi ha una manca de priorització de la inversió en equipaments per a joves, sinó que hi ha una sobredosi d’imaginació inventant models d’equipaments de dubtosa necessitat i sortint d’un model de consens i d’èxit ja establert. Podem parlar d’una desconnexió entre la realitat i certa manera de fer política, prenent els casos i vivències pròpies com a norma obviant la resta de la ciutadania. Si fins ara en polítiques de joventut podíem dir que avançàvem massa lentament, actualment estem retrocedint.
Malgrat tot, els i les joves d’aquest país i d’aquesta ciutat, mai ens hem conformat. Sempre hem sigut un dels col•lectius més organitzats per poder donar resposta, fer crítica, fer propostes...davant les successives mancances que ens hem anat trobant, la gent jove hem anat organitzant-nos. I no parlo en exclusiva de la meva generació, parlo dels joves que ara tenen 50 anys, que en fa 30 ja lluitaven pels drets del jovent. Històricament, associacions, col•lectius i joves a títol individual no s’han resignat a veure com l’Administració no acomplia del tot els seus compromisos retòrics d’aposta pel jovent.
I aquesta no resignació, tot i haver d’anar sentint que som la ciutadania del futur. D’acord, en principi, biològicament tenim més vida per davant de la que ja hem viscut. Tot i que això és innegable, no pot ser l’excusa per no abordar els problemes ni les necessitats de la gent jove, que, òbviament som ciutadans i ciutadanes del present i que és al present que hem d’abordar entre tots i totes les nostres necessitats. No ens serveix com a lema el “qui dia passa, any empeny” i anar esperant a que deixem de ser joves per abordar les problemàtiques.
Ja és hora, ara al present, que l’Ajuntament faci una correcció de les mancances del passat per garantir que la gent jove de la ciutat no ens convertim en una generació sense futur. Nosaltres, els i les joves, no ho permetrem.
