Reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Ahir al matí el Moviment Laic i Progressista vam assistir a la segona reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. Una reunió on es presentava un document amb suggeriments per a dur a terme durant el 2014 en base al Manifest acordat al juny passat.

Una reunió amb una alta expectació mediàtica...focalitzada en poques persones.

La "dinàmica" de la reunió va ser molt poc esplaiera o escolta, li faltava molt de ritme... Benvinguda per part de la Presidenta de Gispert, intervenció del President Mas, intervenció del Coordinador del Pacte, el President Rigol, intervencions de gairebé tots els presents (érem 67 a la taula!!) i cloenda per part del President Mas i la Presidenta de Gispert.

Després d'aportacions de tot tipus, defensant la candidatura única a les europees, per exemple, aquesta ha estat la meva intervenció en nom de l'MLP:

"El Moviment Laic i Progressista agrupa vora 200 entitats de base. Esplais, agrupaments escoltes, casals de joves, ateneus i d'altres projectes que decideixen en el seu dia a dia amb un objectiu compartit: assolir les més altes cotes de felicitat individual i col·lectiva.

Per assolir aquesta felicitat individual i col·lectiva és bàsic poder decidir el nostre futur personal i col·lectiu però aquest dret a decidir ha d'anar molt més enllà del procés iniciat al voltant de la definició de l'Statu Quo del país, molt més enllà de si estat federat, associat, sí-sí, sí-no...

Igual que defensem el dret a decidir pel país, hem de defensar el dret a decidir lliurement de les dones, que està francament en qüestió, el dret a decidir de l'associacionisme o de la ciutadania a nivell local.

Cal cercar la implicació de la ciutadania en marcar el projecte de país però aquesta aposta per la implicació ha de ser real i anar més enllà de les convocatòries electorals o la consulta, que també.

El Pacte ha de ser un espai de trobada i de compartir, però no cal compartir-ho tot. Ni les associacions ni els partits. No hem de reduir l'acció de les associacions a un tema ni el programa dels partits a un sol punt. Caldrà vigilar que els suggeriments del document siguin això, suggeriments, i no pautes o directrius. Alhora, caldrà anar en compte per defugir del paternalisme de les administracions i que els espais del Pacte siguin espais de trobada i col·laboració.

Per últim, una crida a no dividir el país. Una crida a que la cohesió social no sigui el preu a pagar per l'exercici del dret a decidir ni acabem amb un país dividit entre bons i mals catalans. Per construïr un país no podem fer-ho basant-nos en deconstruïr el que tenim."

Per cert, a la taula, dels 67 membres només 13 eren dones i, podríem fixar-nos també en les edats on els i les joves també sortiríem mal parats. Haurem d'eixamplar, en molts aspectes el Dret a Decidir.

Emprenedoria laboral? No, gràcies

Article publicat a El Periodico d'avui. El podeu llegir a l'edició paper (l'heu de pagar, you know), a l'edició digital (heu de posar el vostre correu electrònic) o aquí.

Per cert, a l'edició en castellà no han traduït lleure. És un petit pas pel lleure ;)

Com sempre, espero comentaris. :)

Obro el diari i llegeixo que l'atur juvenil sobrepassa els 260.000 joves. Telenotícies, Twitter, al meu voltant: a tot arreu veig que molts joves s'han vist obligats a marxar de la seva ciutat a buscar feina, futur. La gent jove ja estàvem en crisi quan l'economia espanyola era, segons Zapatero, de «Champions League». Suposo que es referia que se la reparteixen entre uns pocs. Però això només ha fet que empitjorar.

Les dades de l'EPA m'esgarrifen, i no només perquè cada xifra és pitjor que l'anterior, sinó perquè hi veig l'Alba, la Laie, el Pala i tants d'altres... Hi veig projectes de vida frustrats. I jo, ¿què he fet per no ser aturat ni exiliat? No m'esforço més que molts altres joves... Aleshores, la pregunta ha de ser una altra: ¿què no han fet els nostres governs per evitar aquests drames, l'atur i l'exili juvenil? Podem resumir-ho dient que es treuen les puces de sobre i la resposta que ens donen és: «Ei, esforça't i busca't la vida».

Però no Ho diuen així, busquen paraules més boniques. Primer Convergència i Unió ens proposava, al seu programa electoral del 2010, que treballéssim sense remuneració ni cost per a l'empresa. Un eufemisme d'esclavatge juvenil. Quan van veure que la gent jove ni volíem ni podíem treballar gratis, van apel·lar a la cultura de l'esforç, passant-nos el mort a sobre. «No s'hi esforcen prou...», deien. I tant que ens hi esforcem, des de fa anys, i no perquè ens ho diguin des de Palau, sinó perquè ens hi va el lloguer, el menjar, el transport...

Un cop superada aquesta fase, van encunyar una nova versió: «l'emprenedoria», que vindria a ser «esforça't i esforça't, i si no surt bé, esforça't més». A banda d'aquesta evolució de l'«apanya't tu solet/a» de tota la vida, se'm planteja una pregunta: ¿hem de ser tots gent emprenedora? ¿La solució és que els 264.200 joves a l'atur creïn 264.200 empreses? Rotundament no. Hi ha d'haver treballadors per compte aliè, hi ha d'haver funcionariat que atengui el transport públic, sanitat, educació, serveis socials i la resta de serveis públics. ¿O això també ho deixarem a la voluntat emprenedora i la cultura de l'esforç de la gent? ¿Quant trigaran a exportar aquesta fórmula de l'emprenedoria a altres àmbits? Si no fos per la professionalitat del personal, en breu podríem rebre com a resposta de l'administració catalana a una urgència mèdica una cosa així com: «Esforça't i sigues emprenedor en la teva cura». I apa, bisturí, pot de pastilles i a esforçar-s'hi. Si no surt bé, no serà cosa seva, es que no ens hi esforcem. Però millor no donar-los idees...

I suposant que els fem cas, ¿qui comprarà el que sigui que produeixin les 264.200 empreses noves de trinca si seguim amb una societat retallada i empobrida? Ningú. Però ja no serà culpa de les administracions, que hauran fet excel·lents plans d'autoocupació, sinó de les persones que no s'hi esforcen prou.

I els qui tinguem feina, no serà en les millors condicions, òbviament. D'aquí un mes, les meves companyes de pis i la resta de treballadors i treballadores del món del lleure quedaran sense conveni gràcies a la darrera reforma laboral del Govern del PP i a la patronal del lleure, que ha bloquejat les negociacions. Si no hi ha acord, adéu al conveni. Que senzill que resulta dinamitar convenis: dos no acorden si un no vol..

Un altre dret garantit del qual la generació jove ja no gaudirem és el de la lliure elecció de la feina. Hem de treballar del que calgui i en les condicions que toquin. I qui no ho faci, deu ser un dropo i, en el fons, no vol trobar feina! Recentment, el doctor Carles Torrecilla,d'Esade, el planter del Govern dels millorables, ens deia als joves que no podem estudiar el que volem, que hem d'estudiar el que el mercat necessiti i ens dicti que hem d'estudiar. Si volen, que inverteixin en robòtica, però que tinguin clar que la gent jove també tenim drets inalienables pel fet de ser persones.

Uns dies més tard, un altre doctor, Xavier Sala Martin, deia que no pot ser que els sous del funcionariat pugin cada any. ¿En quin món viuen? Fa anys que les diferents administracions retallen els sous als treballadors i treballadores públics. Per cert, tots dos ens ho deien des d'un faristol pagat per tots plegats, des de la televisió pública catalana.

Ara no tenim ni dret al treball, ni dret que aquest sigui digne, ni dret a escollir de què treballem. No ens podem estrènyer més el cinturó, ja que ens fan portar els pantalons molt i molt avall. Només els falta convidar-nos que emigrem per no molestar... Ah no, això ja ho ha fet ni més ni menys que l'exconseller d'Empresa i (des)Ocupació de la Generalitat de Catalunya Francesc Xavier Mena. 

Joves: back to the future! Com el lleixiu...

Queden lluny els finals dels setanta, on tot estava per fer i tot era possible. Quan els i les dirigents associatius i combatents de l’antifranquisme entraren als Ajuntaments dels pobles i ciutats del país per construir-ho tot. Jo no existia. El Consell Nacional de Joventut de Catalunya no existia. El Consell de Joventut de Barcelona tampoc. No hi havia espais per a joves, espais de socialització, espais on abordar el drama sagnant de l’atur juvenil, espais de formació, espais per associacions juvenils: eren un d’aquests ítems “possibles i per fer”. I en gran part, en això s’han quedat.

Han passat vora quaranta anys i segueixen mancant espais per als i les joves. S’ha avançat, és cert i innegable, però no en proporció a l’augment de població jove. I molt menys si tenim en compte que l’edat “jove” tendeix a infinit, amb totes les seves realitats precàries associades. Ja hi ha qui diu que som joves fins als 40. D’aquí poc serem precaris i precàries fins l’edat de jubilació, i això que aquesta també tendeix a infinit.

L’any 2006, amb l’aprovació del Pla Jove de la ciutat de Barcelona i el 2008 amb l’aprovació del Pla d’Equipaments Juvenils de Barcelona, semblava que vèiem la llum al final d’un llarg túnel. Semblava que era el punt d’inflexió necessari per a l’execució d’una vessant importantíssima de les polítiques de joventut. Semblava... Agafant el context econòmic com a excusa, es posa un fre ideològic a la inversió en equipaments per joves.

Font: El PuntAvui

És innegable que el context és negatiu, cert. Però d’una inversió en 3 anys de vora els 2000 milions d’euros que planteja el Pla d’Inversions Municipals, en tenim reservats per equipaments juvenils una ínfima part: dos equipaments i mig (acabar-ne un que està en obres per traslladar-lo), i, segons paraules textuals d’una destacada membre del govern municipal: “un (d’aquests) és un error”.

Però no és només això. Fa poques setmanes vam conèixer que hi ha hagut un pacte entre el govern de Convergència i Unió amb el Partit Popular per viatjar cap a Ítaca de la mà, tot desbloquejant gairebé 104 Milions d’€ del pressupost municipal per aquest any 2013. Endevineu quants € es destinen a inversions adreçades a la gent jove? 0€.

El govern de la ciutat reincideix en no prioritzar els equipaments per a joves i en pensar que els equipaments han de ser intergeneracionals. I tant que ho han de ser! Però oi que ningú dubta que els Casals de Gent Gran han d’existir tot i que la gent gran pugui anar a biblioteques, centres cívics i tota la resta d’equipaments de la ciutat? Hi ha col•lectius que tenen necessitats pròpies i que l’Administració ha de garantir espais per poder abordar-les. Sense haver de “competir” amb altres col•lectius que també tenen necessitats igual o més urgents. Aquest debat estava superat, o això semblava.

El Pla d’Equipaments Juvenils de BCN no era cap panacea, però era un primer pas molt important per crear espais que permetessin des de fer deures a triar carrera formativa, practicar algun tipus d’art, assajar, prendre alguna cosa, xerrar, lligar, quedar, iniciar projectes associatius,... I darrera aquest primer pas se n’han fet alguns endavant, a poc a poc, però decidits i consensuats. S’ha implementat una xarxa de Punts d’informació Juvenils als deu districtes de la ciutat excepte a Nou Barris (districte amb les pitjors dades d’atur juvenil) i s’ha obert La Fontana, l’equipament juvenil de referència a la ciutat tot i la desídia de l’actual govern del Districte de Gràcia.

Actualment, no només hi ha una manca de priorització de la inversió en equipaments per a joves, sinó que hi ha una sobredosi d’imaginació inventant models d’equipaments de dubtosa necessitat i sortint d’un model de consens i d’èxit ja establert. Podem parlar d’una desconnexió entre la realitat i certa manera de fer política, prenent els casos i vivències pròpies com a norma obviant la resta de la ciutadania. Si fins ara en polítiques de joventut podíem dir que avançàvem massa lentament, actualment estem retrocedint.

Malgrat tot, els i les joves d’aquest país i d’aquesta ciutat, mai ens hem conformat. Sempre hem sigut un dels col•lectius més organitzats per poder donar resposta, fer crítica, fer propostes...davant les successives mancances que ens hem anat trobant, la gent jove hem anat organitzant-nos. I no parlo en exclusiva de la meva generació, parlo dels joves que ara tenen 50 anys, que en fa 30 ja lluitaven pels drets del jovent. Històricament, associacions, col•lectius i joves a títol individual no s’han resignat a veure com l’Administració no acomplia del tot els seus compromisos retòrics d’aposta pel jovent.

I aquesta no resignació, tot i haver d’anar sentint que som la ciutadania del futur. D’acord, en principi, biològicament tenim més vida per davant de la que ja hem viscut. Tot i que això és innegable, no pot ser l’excusa per no abordar els problemes ni les necessitats de la gent jove, que, òbviament som ciutadans i ciutadanes del present i que és al present que hem d’abordar entre tots i totes les nostres necessitats. No ens serveix com a lema el “qui dia passa, any empeny” i anar esperant a que deixem de ser joves per abordar les problemàtiques.

Ja és hora, ara al present, que l’Ajuntament faci una correcció de les mancances del passat per garantir que la gent jove de la ciutat no ens convertim en una generació sense futur. Nosaltres, els i les joves, no ho permetrem.

"El futur de la ciutat sou vosaltres". @xaviertrias encoratja els joves a seguir sent crítics i participatius #audiènciabcn @bcn_joventut
— Barcelona (@barcelona_cat) 29 de maig de 2013

Discurs Gala Català de l'any 2012

Ahir es va cel·lebrar l'entrega del premi català de l'any 2012, es va desvetllar l'intriga: el català de l'any 2012 és l'oncòleg Jose Sánchez de Toledo Codina (cal remarcar el cognom de la mare, com ell mateix va dir ahir...). Per no trencar tradicions, en Joel Joan (@JoelJoanJuve) ha dit la tonteria de l'any 2013. 

A banda del Premi de Català de l'any s'entregaren dos premis més. D'una banda, el premi a la iniciativa empresarial a l'empresa Hotusa (rebuts a la porta per representants dels treballadors i treballadores, potser en relacions laborals no excel·leixen...) i per altra, el Premi Merce Conesa a la Millor Iniciativa Social per al voluntariat Social.

Aquest últim, donat que era per tots els voluntaris i voluntàries del País, es va decidir que el pugéssim a recollir aquest premi una representació plural del voluntariat català i algú del jurat va pensar en mi.

M'ha semblat una bona excusa per reactivar el blog, que estava mortíssim. El cas és que aquí us deixo el discurs que vaig llegir penjat al youtube i el full que portava escrit, algunes coses no es correspondran del tot... Espero que em feu arribar els vostres comentaris al respecte. 

(Per cert: hi ha un petit salt al minut 2:57...misteris de la ciència...la frase és: "Però el civisme ben entès, no això que alguns han posat de moda a base d'ordenances...")

Molt bona nit a totes i tots, 

Primer de tot voldria agrair poder parlar en nom de les persones voluntàries de Catalunya, és un honor i privilegi que alhora comporta un alt grau de responsabilitat, ja em disculpareu si cometo errors o m’entrebanco, no estic massa acostumat a gales com aquesta. Se’m fa necessari i és de rebut començar agraint a El Periódico que reconegui cada any la tasca social de col·lectius i entitats diferents. Igualment necessari que donar les gràcies al jurat per reconèixer la nostra feina. No som nosaltres 10, qui rebem el premi, no només és la Federació Catalana de Voluntariat Social, no només són les prop de 300 entitats que la Federació aplega: Els premiats i premiades som les 600.000 persones que ens movem en diferents àmbits per millorar aquest país i aquest món.

El voluntariat som el conjunt de persones que, per voluntat pròpia i sense rebre cap contraprestació econòmica, decidim lliure i solidàriament dedicar part del nostre temps a la transformació social, sempre de manera col·lectiva mitjançant una associació o una entitat privada sense afany de lucre. Associacions, aquells espais on les persones s’autodeterminen i els grups s'autogestionen a través de la participació democràtica.

El voluntariat i l’associacionisme desprenen valors com la llibertat, la solidaritat, el compromís, l’altruisme, la responsabilitat, respecte, professionalitat, el civisme (però el civisme ben entès, no això que han posat de moda alguns fent ordenances...)...i tants i tants d’altres. El voluntariat és una autèntica escola de ciutadania: la República no existeix sense el compromís cívic dels ciutadans i ciutadanes, i aquest compromís ha de ser desinteressat. Això és l’associacionisme!

M’agradaria posar com a exemple un sector molt concret: el meu. Els Esplais Catalans. I els Agrupaments Escoltes. Els Agrupaments i els Esplais Catalans som joves (sí, joves, aquests que som una generació perduda, ganduls, som nini’s i no fotem res...) que ens responsabilitzem de l’educació d’infants només per rebre com a contrapartida sentir que estem canviant el món i que ens impliquem en el nostre entorn més proper per a transformar-lo.  Això és el voluntariat.

El voluntariat és una cosa viva, que es mou. I es mou en diferents àmbits: Voluntariat Comunitari, Cultural, Ambiental, Internacional, i per últim, però no per menys important, sinó al contrari: el Voluntariat Social que és aquell que centra les seves actuacions en l’atenció a les persones, especialment els col·lectius més vulnerables.

En els temps que vivim, amb una crisi i unes polítiques que potser s’ho enduran tot per endavant, fins i tot les persones, és importantíssim entendre que el Voluntariat no només aborda aquelles situacions de risc d’exclusió o de vulnerabilitat, sinó que lluita per acabar amb aquestes situacions d’injustícia i generar oportunitats. Ara bé, hi ha un parell de línies vermelles que hem de tenir molt presents i hem de garantir entre tots i totes el seu acompliment, especialment davant qui vol carregar-se tot allò que soni a públic: (PRIMER) El voluntariat MAI pot utilitzar-se per destruir llocs de treball, no poden usar-se voluntaris i voluntàries per estalviar diners en mà d’obra i en (SEGON) lloc tampoc podrà MAI substituir o suplir les responsabilitats de les Administracions ni fer la seva feina. Els poders públics i les entitats podrem col·laborar, però en cap cas aquesta col·laboració voldrà dir que les administracions no assumeixin el que els correspon.

El voluntariat no només intentem pal·liar les conseqüències sinó que ataquem les causes. AIXÒ SÍ QUE ÉS EMPRENEDORIA...VOLER CANVIAR EL MÓN I NO RESIGNAR-SE A COM ENS L’ESTAN DEIXANT!

Exemple d’això, i mereixedors i mereixedores del meu humil homenatge, són els guanyadors i guanyadores del premi Mercè Conesa de l’any passat.  Gent que en moments duríssims com els actuals, dediquen el seu temps a evitar autèntics drames humans tot garantint el Dret a la Vivenda digna que en principi tenim. Aquesta gent es planten davant les forces de l’ordre, aquells qui haurien de servir els interessos públics i comuns però en canvi només defensen els poderosos. Es planten per evitar que famílies senceres perdin casa seva. I fan servir totes les armes de les que disposen: proclames, crits i fer de veritables escuts humans. Han tirat endavant una ILP i han enviat correus electrònics. A vegades fins i tot fan servir enganxines!! Parlo de les Plataformes d’Afectats per la Hipoteca. I per extensió també de totes aquelles marees grogues, verdes, negres, vermelles, arc iris... tota aquella gent que intenta que els que som una mica joves, d’aquí uns anys encara podem gaudir d’algun dels drets lluitats i aconseguits pels nostres avis, àvies, pares, mares... GRÀCIES, no us deixeu tòrcer, estem amb vosaltres, junts i juntes “si se puede” encara que no vulguin!

Les entitats treballem per construir un món diferent i volem seguir-ho fent. Volem i podem canviar-ho tot i hem de ser un actor estratègic en la construcció d’un nou món més lliure i just en tots els aspectes, volem i hem de dir-hi la nostra.

Acabaré amb una Cita: Instruïu-vos i sereu lliures, Associeu-vos i sereu forts, Estimeu-vos i sereu feliços! A.Clavé.

Moltes GRÀCIES a tots i totes!

#29m Vaga General

#29m VAGA GENERAL!

Fa un munt que no escric res... però aquesta setmana ho necessito.

Tinc pendent parlar del Pla d'Actuació Municipal, però això pot esperar, avui parlaré de la Vaga General.

Des del Consell de la Joventut de Barcelona donem suport a la convocatòria de vaga general, tal com vam decidir en Assemblea el dia 10 de març. Els i les joves no podem restar quiets i callats davant aquest retrocés en drets que se'ns planteja.

Avui fèiem dues activitats simultànies de suport a la vaga. D'una banda organitzàvem una xerrada de "Raons per la Vaga General" amb una xerrada de  Ramón Alós (professor de Sociologia de la UAB especialitzat en treball i relacions laborals. Ha fet recerques en negociació col·lectiva, afiliació sindical...) i el posterior visionat de la pel·lícula "El efecto Iguazú" sobre les reivindicacions dels treballadors i treballadores de Sintel a Madrid.

D'altra banda, ens sumàvem a la convocatòria de la plataforma "Prou Retallades!" d'entitats i associacions que donem suport a la Vaga. 

Som més de 1000 les entitats que donem suport a aquesta vaga, 200 les que formem la plataforma Prou Retallades i més de 50 les que avui ens hem aplegat a Barcelona en un acte de suport a la Vaga.

La CONFAVC, la FAVB, el CJB... i d'altres associacions hem mostrat el nostre suport i hem demanat la mobilització el dijous.

Vídeo-resum de l'acte del Canal UGT (minut 3:30)

Per què dono suport a aquesta vaga?

Alguns mitjans han descobert ara que els i les joves som una generació precària... Doncs sí, ho som. Ara bé, no és nou.

Algunes dades...

• A Catalunya, 4t Trimestre 2011: 47'9% atur entre 16 i 24 anys (més del doble que la taxa d'atur general)
• En 4 anys han desaparegut 281.000 llocs de treball a Catalunya, dels quals el 85'9% eren ocupats per gent jove
• A BCN en 4 anys l'atur registrat ha crescut en més de 7.300 persones.
• La taxa d'emancipació el 2007 era d'un ridícul 32'9% (en el seu màxim històric!!) dels i les joves entre 16 i 29 anys emancipats.
• Actualment la taxa d'emancipació ha retrocedit fins al 27'2%

Actualment, i seguint amb la mania de posar etiquetes, som la Generació Ni-Ni: ni estudiem ni treballem.

• No estudiem: augment de preus en taxes universitàries, Llei d'accés a l'advocacia, retallades en educació...
• No treballem: com dèiem, la meitat dels i les joves no treballen, i no és per que no vulguem.

Davant això, des del CJB fa temps que reivindiquem ser "L'autèntica Generació Ni-Ni": la que ni suda ni es conforma. No ens resignem a ser la primera generació que viurem pitjor que els nostres pares i mares, perdre'm drets que van lluitar les generacions anteriors...

Per això diem: NO CLAUDIQUEM! I per això ens sumem al que ha de ser una autèntica Vaga General, no només laboral.

És trist haver de lluitar per conservar els drets adquirits però hem de ser combatius en la defensa dels nostres drets. Ja ens oposàvem a l'anterior Reforma Laboral de l'anterior govern de l'Estat però aquesta Reforma encara aprofundeix més en la retallada de Drets i en la indefensió absoluta dels i les treballadores en el món del treball.

La gent jove no volem haver de marxar del país per poder iniciar el nostre projecte de vida autònom, ni al Quebec, ni a Lapònia, ni enlloc... Aquesta opció ha de ser una opció personal, no l'única ni obligatòria.

Per tot això, el #29M: Vaga General!

No callarem!

Avui el Consell de la Joventut de Barcelona i la Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona fem públic el nostre posicionament contrari a la darrera onada de retallades que el President de la Generalitat va anunciar just dos dies després de les eleccions.

Vam lluitar per aconseguir el Metro els dissabtes a les nits i no callarem, no deixarem que ens el tanquin. No restarem a l'espectativa veient com ens pugen les taxes universitàries i queda limitat l'accés als estudis superiors. No deixarem que ens cobrin 9€ per una T-10, seguirem reclamant una tarificació que fomenti l'ús del transport públic i no exclogui a ningú, al final resultarà que només podran pagar el transport públic aquells i aquelles qui no el fan servir ni per casualitat...

A banda de les mesures en si mateixes, no puc deixar d'indignar-me quan veig les maneres i tempos usats... Fa uns dies, estant en campanya, el Sr. Duran ens deia que no díria les seves propostes per no perdre vots i, a dos dies de guanyar les eleccions, ens surten amb noves mesures. Pensava que això de les eleccions anava diferent, que primer es feien les propostes, la gent valorava les diferents opcions i després s'aplicava el programa que la gent havia validat...ai, il·lús de mi...

I per últim, no només els tempos usats són indignants...és el segon cop que el Govern ens amenaça de tancar el Metro els dissabtes a les nits. Ara s'hi afegeix l'augment de preu de la T-10, la targeta més usada, fins als 9€. Al cap de poca estona surt un altre membre del govern contradient aquestes informacions... Doncs bé, siusplau, li demano a la Generalitat que governi...però que deixi d'enviar globus sonda, que això, no toca.

LA FAVB I EL CJB CONSIDEREN QUE L'APROFUNDIMENT EN LA POLÍTICA DE RETALLADES POSA EN RISC LA COHESIÓ SOCIAL

Des de la FAVB (Federació d'Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona) i el CJB (Consell de la Joventut de Barcelona) volem expressar el nostre rebuig i preocupació per les recents mesures d'austeritat decretades pel govern català. Considerem que aquestes mesures, que s'afegeixen a la política de retallades en serveis socials bàsics com la Sanitat i l'Educació, suposen un esforç addicional difícilment assumible pels sectors desafavorits que es troben amb unes economies familiars fortament endeutades i greus dificultats per accedir a una feina estable, donada la situació d'atur creixent.

Advertim que l'augment dels preus públics i l'empitjorament del servei ofert en sectors bàsics com l'aigua i el transport públic (que es proposa augmentar el preu fins als 9€ i tancar el servei de Metro els dissabtes a la nit), així com la introducció del copagament farmacèutic, pot comportar greus efectes sobre la cohesió social ja que afecten a necessitats bàsiques de la ciutadania com la mobilitat, la salubritat i el dret a la salut i tenen una forta incidència en aquells col·lectius amb més dificultats (gent gran, famílies amb baix nivell d'ingressos, joves, població d'origen immigrant,...). Alhora, des del convenciment que la formació és bàsica, i que aquesta ha de ser pública i de qualitat, en un moment de crisi econòmica considerem que adquireix un paper central per a augmentar la productivitat i reduir les taxes d’atur que pateix la població catalana i, especialment, la joventut. És per això que ens preocupa especialment l’augment de les taxes universitàries, que frenarà l’accés a l’educació superior a un sector significatiu de la gent jove.

D'altra banda, trobem especialment preocupant que es vulgui carregar un cop més el desgavell de les finances de la Generalitat de Catalunya en els sectors populars, mentre es continua traspassant diner públic als responsables d'aquesta crisi (grans promotors immobiliaris, bancs i institucions financeres). Així mateix, demanem a l'Ajuntament que faci de contrapès i sigui contundentment contrari a les retallades del Govern de Catalunya.

Des del moviment associatiu veïnal i juvenil, també volem constatar els mètodes usats, així com el moment escollit per a fer l'anunci, dos dies després de les eleccions i després d'una campanya en la que no s'havia proposat cap de les mesures. És remarcable, també, que el govern usi la política de globus sonda, com en el cas del metro nocturn que és la segona vegada que s'anuncia el seu tancament i posteriorment es fa marxa enrere.

Els ciutadans i ciutadanes no som responsables del dèficit de les institucions públiques i d'un model de finançament insuficient per a cobrir les competències actualment transferides al govern de la Generalitat de Catalunya. És responsabilitat dels poders públics cercar solucions a aquests dèficits i fer-ho sense afectar la cohesió social, sobretot quan el país es troba en una situació econòmica tant delicada. En aquesta direcció comptaran amb la complicitat del moviment veïnal, juvenil i ciutadà. En aquest sentit, demanem un canvi de rumb en les polítiques d'austeritat, incorporant mesures de fiscalitat progressiva com la revisió dels trams impositius, l'impost a les grans fortunes, la recuperació de l'impost de successions, el canvi del model de tributació de les SICAV i el control de l'evasió fiscal. Alhora, demanem un replantejament de les polítiques socials des d'una vessant inclusiva, per afrontar els nous reptes derivats de la situació de crisi que travessem. De no fer-ho així, ens trobarem davant una situació de fractura social amb greus conseqüències per l'esdevenidor del nostre país i societat.

Barcelona, 25 de novembre de 2011

Diari amic

Avui he assistit a la presentació d'un projecte molt interessant per a les associacions de la ciutat de Barcelona.

Un cop he trobat la seu del Banc dels Aliments, qui hi hagi anat ja sabrà que difícil és anar en transport públic a la Zona Franca, hem fet una visita a la fundació del Banc dels aliments i posteriorment una roda de premsa per presentar el projecte.

L'edició de Barcelona del diari "20 minutos" ha tret a la llum el Diari Amic. La proposta del diari gratuït és donar a conèixer les propostes i actuacions d'algunes de les associacions, fundacions i entitats de la ciutat de Barcelona.

I no només col·laboren a difondre les actuacions sinó que un percentatge dels beneficis publicitaris reverteixen en el propi projecte explicat al diari amic.

Avui ha sortit a la llum el primer número del Diari Amic, dedicat al Banc dels Aliments. El proper número serà l'11 de gener i les protagonistes serem les associacions juvenils de la ciutat de Barcelona, que fem una tasca important però sovint només sortim als mitjans quan la caguem...

Sovint, quan parlem amb en Joan (joanvallve.blogspot.com), no arribem a arreglar el món però acabem arribant a la conclusió que a l'estat espanyol i a Catalunya tenim força dèficits...i un d'ells és en l'aspecte dels mitjans de comunicació. Uns mitjans al servei d'uns interessos molt concrets i que sovint obliden el seu objectiu que hauria de ser el garantir el dret a la informació de la ciutadania.

Quan un veu aquest panorama, agraeix la tasca d'alguns mitjans de comunicació que surten d'aquest guió majoritari. És d'agraïr la tasca dels mitjans de comunicació comunitaris, de barri, associatius i que fan d'altaveu de les iniciatives ciutadanes.

Però encara és més remarcable que un mitjà de comunicació de masses deixi a una banda el benefici econòmic i no sigui aquesta l'única fita que busquin. I el 20 minutos ha estat un diari de referència en aquest aspecte, per exemple al no acceptar anuncis de prostitució, enfront d'aquells diaris moralistes que no ho són a l'hora de passar per caixa.

Val a dir, que donant suport al projecte hi ha l'Ajuntament de Barcelona, que fa una aportació econòmica garantint-ne la viabilitat mínima necessària. Qui em conegui sabrà que no vaig votar al partit que avui governa la ciutat, però crec que en això han estat coherents. Durant anys van criticar la despesa publicitària de l'Ajuntament i van prometre rebaixar-la i reconduir-la. 

Rebaixar, no se si l'han rebaixat però el que sí han fet és que la despesa publicitària no només serveixi per publicitar accions municipals sinó que també serveixi per visualitzar la tasca d'entitats i associacions que també fan servei públic a la ciutat, com a mínim en aquest projecte.