PNDD: superglue per a porcelana esmicolada!

La setmana passada els secretaris generals de Comissions Obreres de Catalunya i de la Unió General de Treballadors de Catlunya, en Joan Carles Gallego i en Josep Mª Álvarez respectivament, enviaven una carta al Coordinador del Pacte Nacional pel Dret a Decidir demanant una reunió amb caràcter d'urgència del grup promotor del Pacte. El dimecres els membres del Pacte rebíem el correu de convocatòria i avui hi ha hagut la trobada.

Vista panoràmica des del meu raconet de taula, entre la FATEC i el DESC.

Han tornat les dinàmiques poc esplaieres o escoltes. Després d'una contextualització per part de la Presidenta De Gispert, del Coordinador del Pacte, el Sr. Rigol, i del President Mas, s'ha iniciat una ronda d'intervencions. Una intervenció de gairebé cadascuna de les 65 entitats i institucions assistents.

A diferència de les anteriors trobades, i a petició de Josep Mª Álvarez, han obert la ronda els partits, de menor a major (com és tradició al Parlament), començant per la CUP. Al Parlament no estan acostumats a que participin partits o agrupacions sense representació parlamentària, després de la intervenció de David Fernàndez, el President Rigol ha demanat disculpes perquè haurien d'haver començat els diferents partits no parlamentaris de la sala: Avancem, Nova Esquerra Catalana, Socialisme, Catalunya i Llibertat, Moviment Socialista, Reagrupament...

Després de la CUP i dels partits sense representació parlamentària, s'ha seguit amb l'ordre de menor a major número diputats i diputades: ICV-EUiA, ERC i CIU. Un cop fetes les intervencions dels Partits que donen suport al Dret a Decidir, s'ha iniciat la roda d'intervencions d'institucions i entitats. 

L'Ajuntament de Barcelona, les quatre Diputacions catalanes, entitats empresarials, sindicats, entitats culturals, veïnals, associacions de tot tipus, una mostra més representativa de la societat civil del que estem acostumats i acostumades darrerament.

Tot seguit, la intervenció, no del tot literal, que he fet jo en nom del Moviment Laic i Progressista:

Bon dia a totes i tots,
Intentaré ser breu, tot i que no sempre me'n surto.
Primer de tot, m'agradaria agrair la convocatòria d'aquesta trobada, com a espai plural i representatiu de la riquesa i varietat de la societat civil catalana.
Tot i això, un lament, sobretot en clau de futur, per aprendre dels errors. Aquesta convocatòria, com ja han dit el senyors Junqueras i Gallego, arriba tard.
A banda d'això, una altra qüestió en relació al propi pacte. El grup promotor som gairebé 70 membres en representació de les més de 3.000 entitats adherides al Pacte Nacional. Cal desbordar la dinàmica de partits. I això és una exigència amb una gran dosi d'autoexigència a les pròpies entitats. És una llàstima que avui portem una proposta de document i no haguem pogut treballar abans les entitats i només s'hagi cercat el consens dels partits.
Dit això, i parlant d'un document que encara no hem vist, segons els apunts que ha fet el senyor Rigol, és d'agrair l'esforç que s'ha fet per defensar el dret a decidir de la ciutadania de Catalunya, no exclusivament de la proposta del Govern cara al 9N.
Per últim, tot i que l'adversari és fort, com deia el President Mas, dues reflexions: no tenim un únic adversari (l'estat espanyol) com es deia abans, en tenim molts de defensors dels status quos del país.
I aquests adversaris forts de l'exercici del Dret a Decidir requeriran que ens centrem en garantir l'exercici en plenes condicions democràtiques, ara bé, no podem centrar única i exclusivament el debat en aquest tema. Hem parlat més de pobresa energètica perquè "Espanya ens ha robat el Decret de mesures contra la pobresa energètica", suspès pel Tribunal Constitucional, que no per la pròpia aprovació del Decret fa uns mesos. Un Decret que tot i insuficient, abordava un tema central, per desgràcia, a l'actualitat del país.
Per últim, m'agradaria citar un llibre editat per una de les entitats de l'MLP, el llibre "Volem, podem, sabem: Participem!" editat per Esplais Catalans. Per participar cal voler, això ho tenim amb un 80% de la població, sembla, d'acord amb el dret a decidir. Per participar cal poder, aquí ja ho tenim més pelut, portem mesos buscant la manera d'exercir el dret. I per últim, per participar cal saber, i aquí és on tenim un autèntic problema. Els darrers mesos, davant les negatives i cops de porta de les institucions espanyoles, el debat s'ha centrat en si consulta sí o consulta no. Hem de garantir que quan duguem a terme l'exercici del dret a decidir la ciutadania tingui informació veraç i efectiva per escollir racionalment les millors opcions.
Moltes gràcies.

Tenint en compte que era dels últims, poc després de la meva intervenció s'ha repartit la proposta de manifest i el senyor Rigol n'ha fet la lectura. Aquí teniu el manifest:

Manifest presentat avui a la reunió del Pacte Nacional pel Dret a Decidir

Posteriorment a la lectura, s'ha obert un petit torn de paraules on s'han esclarit alguns punts, sobretot referents al final del quart paràgraf "a treballar conjuntament per tal de poder exercir plenament el nostre Dret a Decidir". Això fa referència a que no només és garantir el 9N.

He fet tres reflexions:

• D'una banda m'he sumat a les reflexions de na Marta Rovira i de Carme Forcadell (a l'anterior reunió del PNDD) sobre que els documents s'enviïn amb temps i forma per poder fer la reflexió conjunta a les entitats, ja que la meva veu i opinió és irrellevant si no trasllado el sentir de la meva entitat. 
• He demanat que en documents com aquest no es parli només de "conciutadans", "tots" i "ciutadans" sinó que hi incorporem sens falta les "conciutadanes", "totes" i "ciutadanes".
• I, per últim, he demanat evolucionar la definició de "tots els que viuen i treballen a Catalunya" ja que hi ha una cinquena part de la població, percentatge més alt en cas de la gent jove, que voldrien treballar i no poden.

Per cert, després de la meva intervenció sobre el fet que s'hagués obviat les dones en la redacció del manifest, la senyora Forcadell ha manifestat que estava d'acord que s'incorporés, que "quedava bé". Doncs no, no és per quedar bé que algunes entitats defensem els drets de les dones i la igualtat de tots i totes. És per això que algunes entitats defensen el dret a decidir dels catalans i catalanes alhora que defensen el dret a decidir de les dones.

Com a reflexió final, tornar a constatar que a la reunió érem 67 persones, de les quals només 13 eren dones, i només 3 o 4 érem menors de 30. Seguim amb la necessitat d'eixamplar el Dret a Decidir, en molts aspectes.

Emprenedoria laboral? No, gràcies

Article publicat a El Periodico d'avui. El podeu llegir a l'edició paper (l'heu de pagar, you know), a l'edició digital (heu de posar el vostre correu electrònic) o aquí.

Per cert, a l'edició en castellà no han traduït lleure. És un petit pas pel lleure ;)

Com sempre, espero comentaris. :)

Obro el diari i llegeixo que l'atur juvenil sobrepassa els 260.000 joves. Telenotícies, Twitter, al meu voltant: a tot arreu veig que molts joves s'han vist obligats a marxar de la seva ciutat a buscar feina, futur. La gent jove ja estàvem en crisi quan l'economia espanyola era, segons Zapatero, de «Champions League». Suposo que es referia que se la reparteixen entre uns pocs. Però això només ha fet que empitjorar.

Les dades de l'EPA m'esgarrifen, i no només perquè cada xifra és pitjor que l'anterior, sinó perquè hi veig l'Alba, la Laie, el Pala i tants d'altres... Hi veig projectes de vida frustrats. I jo, ¿què he fet per no ser aturat ni exiliat? No m'esforço més que molts altres joves... Aleshores, la pregunta ha de ser una altra: ¿què no han fet els nostres governs per evitar aquests drames, l'atur i l'exili juvenil? Podem resumir-ho dient que es treuen les puces de sobre i la resposta que ens donen és: «Ei, esforça't i busca't la vida».

Però no Ho diuen així, busquen paraules més boniques. Primer Convergència i Unió ens proposava, al seu programa electoral del 2010, que treballéssim sense remuneració ni cost per a l'empresa. Un eufemisme d'esclavatge juvenil. Quan van veure que la gent jove ni volíem ni podíem treballar gratis, van apel·lar a la cultura de l'esforç, passant-nos el mort a sobre. «No s'hi esforcen prou...», deien. I tant que ens hi esforcem, des de fa anys, i no perquè ens ho diguin des de Palau, sinó perquè ens hi va el lloguer, el menjar, el transport...

Un cop superada aquesta fase, van encunyar una nova versió: «l'emprenedoria», que vindria a ser «esforça't i esforça't, i si no surt bé, esforça't més». A banda d'aquesta evolució de l'«apanya't tu solet/a» de tota la vida, se'm planteja una pregunta: ¿hem de ser tots gent emprenedora? ¿La solució és que els 264.200 joves a l'atur creïn 264.200 empreses? Rotundament no. Hi ha d'haver treballadors per compte aliè, hi ha d'haver funcionariat que atengui el transport públic, sanitat, educació, serveis socials i la resta de serveis públics. ¿O això també ho deixarem a la voluntat emprenedora i la cultura de l'esforç de la gent? ¿Quant trigaran a exportar aquesta fórmula de l'emprenedoria a altres àmbits? Si no fos per la professionalitat del personal, en breu podríem rebre com a resposta de l'administració catalana a una urgència mèdica una cosa així com: «Esforça't i sigues emprenedor en la teva cura». I apa, bisturí, pot de pastilles i a esforçar-s'hi. Si no surt bé, no serà cosa seva, es que no ens hi esforcem. Però millor no donar-los idees...

I suposant que els fem cas, ¿qui comprarà el que sigui que produeixin les 264.200 empreses noves de trinca si seguim amb una societat retallada i empobrida? Ningú. Però ja no serà culpa de les administracions, que hauran fet excel·lents plans d'autoocupació, sinó de les persones que no s'hi esforcen prou.

I els qui tinguem feina, no serà en les millors condicions, òbviament. D'aquí un mes, les meves companyes de pis i la resta de treballadors i treballadores del món del lleure quedaran sense conveni gràcies a la darrera reforma laboral del Govern del PP i a la patronal del lleure, que ha bloquejat les negociacions. Si no hi ha acord, adéu al conveni. Que senzill que resulta dinamitar convenis: dos no acorden si un no vol..

Un altre dret garantit del qual la generació jove ja no gaudirem és el de la lliure elecció de la feina. Hem de treballar del que calgui i en les condicions que toquin. I qui no ho faci, deu ser un dropo i, en el fons, no vol trobar feina! Recentment, el doctor Carles Torrecilla,d'Esade, el planter del Govern dels millorables, ens deia als joves que no podem estudiar el que volem, que hem d'estudiar el que el mercat necessiti i ens dicti que hem d'estudiar. Si volen, que inverteixin en robòtica, però que tinguin clar que la gent jove també tenim drets inalienables pel fet de ser persones.

Uns dies més tard, un altre doctor, Xavier Sala Martin, deia que no pot ser que els sous del funcionariat pugin cada any. ¿En quin món viuen? Fa anys que les diferents administracions retallen els sous als treballadors i treballadores públics. Per cert, tots dos ens ho deien des d'un faristol pagat per tots plegats, des de la televisió pública catalana.

Ara no tenim ni dret al treball, ni dret que aquest sigui digne, ni dret a escollir de què treballem. No ens podem estrènyer més el cinturó, ja que ens fan portar els pantalons molt i molt avall. Només els falta convidar-nos que emigrem per no molestar... Ah no, això ja ho ha fet ni més ni menys que l'exconseller d'Empresa i (des)Ocupació de la Generalitat de Catalunya Francesc Xavier Mena. 

Joves: back to the future! Com el lleixiu...

Queden lluny els finals dels setanta, on tot estava per fer i tot era possible. Quan els i les dirigents associatius i combatents de l’antifranquisme entraren als Ajuntaments dels pobles i ciutats del país per construir-ho tot. Jo no existia. El Consell Nacional de Joventut de Catalunya no existia. El Consell de Joventut de Barcelona tampoc. No hi havia espais per a joves, espais de socialització, espais on abordar el drama sagnant de l’atur juvenil, espais de formació, espais per associacions juvenils: eren un d’aquests ítems “possibles i per fer”. I en gran part, en això s’han quedat.

Han passat vora quaranta anys i segueixen mancant espais per als i les joves. S’ha avançat, és cert i innegable, però no en proporció a l’augment de població jove. I molt menys si tenim en compte que l’edat “jove” tendeix a infinit, amb totes les seves realitats precàries associades. Ja hi ha qui diu que som joves fins als 40. D’aquí poc serem precaris i precàries fins l’edat de jubilació, i això que aquesta també tendeix a infinit.

L’any 2006, amb l’aprovació del Pla Jove de la ciutat de Barcelona i el 2008 amb l’aprovació del Pla d’Equipaments Juvenils de Barcelona, semblava que vèiem la llum al final d’un llarg túnel. Semblava que era el punt d’inflexió necessari per a l’execució d’una vessant importantíssima de les polítiques de joventut. Semblava... Agafant el context econòmic com a excusa, es posa un fre ideològic a la inversió en equipaments per joves.

Font: El PuntAvui

És innegable que el context és negatiu, cert. Però d’una inversió en 3 anys de vora els 2000 milions d’euros que planteja el Pla d’Inversions Municipals, en tenim reservats per equipaments juvenils una ínfima part: dos equipaments i mig (acabar-ne un que està en obres per traslladar-lo), i, segons paraules textuals d’una destacada membre del govern municipal: “un (d’aquests) és un error”.

Però no és només això. Fa poques setmanes vam conèixer que hi ha hagut un pacte entre el govern de Convergència i Unió amb el Partit Popular per viatjar cap a Ítaca de la mà, tot desbloquejant gairebé 104 Milions d’€ del pressupost municipal per aquest any 2013. Endevineu quants € es destinen a inversions adreçades a la gent jove? 0€.

El govern de la ciutat reincideix en no prioritzar els equipaments per a joves i en pensar que els equipaments han de ser intergeneracionals. I tant que ho han de ser! Però oi que ningú dubta que els Casals de Gent Gran han d’existir tot i que la gent gran pugui anar a biblioteques, centres cívics i tota la resta d’equipaments de la ciutat? Hi ha col•lectius que tenen necessitats pròpies i que l’Administració ha de garantir espais per poder abordar-les. Sense haver de “competir” amb altres col•lectius que també tenen necessitats igual o més urgents. Aquest debat estava superat, o això semblava.

El Pla d’Equipaments Juvenils de BCN no era cap panacea, però era un primer pas molt important per crear espais que permetessin des de fer deures a triar carrera formativa, practicar algun tipus d’art, assajar, prendre alguna cosa, xerrar, lligar, quedar, iniciar projectes associatius,... I darrera aquest primer pas se n’han fet alguns endavant, a poc a poc, però decidits i consensuats. S’ha implementat una xarxa de Punts d’informació Juvenils als deu districtes de la ciutat excepte a Nou Barris (districte amb les pitjors dades d’atur juvenil) i s’ha obert La Fontana, l’equipament juvenil de referència a la ciutat tot i la desídia de l’actual govern del Districte de Gràcia.

Actualment, no només hi ha una manca de priorització de la inversió en equipaments per a joves, sinó que hi ha una sobredosi d’imaginació inventant models d’equipaments de dubtosa necessitat i sortint d’un model de consens i d’èxit ja establert. Podem parlar d’una desconnexió entre la realitat i certa manera de fer política, prenent els casos i vivències pròpies com a norma obviant la resta de la ciutadania. Si fins ara en polítiques de joventut podíem dir que avançàvem massa lentament, actualment estem retrocedint.

Malgrat tot, els i les joves d’aquest país i d’aquesta ciutat, mai ens hem conformat. Sempre hem sigut un dels col•lectius més organitzats per poder donar resposta, fer crítica, fer propostes...davant les successives mancances que ens hem anat trobant, la gent jove hem anat organitzant-nos. I no parlo en exclusiva de la meva generació, parlo dels joves que ara tenen 50 anys, que en fa 30 ja lluitaven pels drets del jovent. Històricament, associacions, col•lectius i joves a títol individual no s’han resignat a veure com l’Administració no acomplia del tot els seus compromisos retòrics d’aposta pel jovent.

I aquesta no resignació, tot i haver d’anar sentint que som la ciutadania del futur. D’acord, en principi, biològicament tenim més vida per davant de la que ja hem viscut. Tot i que això és innegable, no pot ser l’excusa per no abordar els problemes ni les necessitats de la gent jove, que, òbviament som ciutadans i ciutadanes del present i que és al present que hem d’abordar entre tots i totes les nostres necessitats. No ens serveix com a lema el “qui dia passa, any empeny” i anar esperant a que deixem de ser joves per abordar les problemàtiques.

Ja és hora, ara al present, que l’Ajuntament faci una correcció de les mancances del passat per garantir que la gent jove de la ciutat no ens convertim en una generació sense futur. Nosaltres, els i les joves, no ho permetrem.

"El futur de la ciutat sou vosaltres". @xaviertrias encoratja els joves a seguir sent crítics i participatius #audiènciabcn @bcn_joventut
— Barcelona (@barcelona_cat) 29 de maig de 2013